Hi ha nits que no passen, s’enganxen. Com una cançó que no saps ben bé per què però no pots deixar de repetir. Els Premis Enderrock 2026 han estat una mica això: menys gala i més estat d’ànim, menys llista de guardons i més aquella sensació estranya que alguna cosa està canviant i, per una vegada, cap a un lloc que ve de gust mirar. Girona vestida de música, de gent que s’estima el que fa i de mirades que es reconeixen entre elles, com si tots sabéssim —sense dir-ho— que això ja no va de resistir, sinó de viure-ho amb totes les lletres.
I enmig d’aquest clima, els noms no només sonaven, pesaven. Ginestà arribava com un dels grans protagonistes de la nit i acabava confirmant allò que ja flotava a l’ambient: que el seu moment és ara. El reconeixement com a grup de l’any en la votació popular no era cap sorpresa, però sí una afirmació clara d’un públic que ja no dubta. I al seu costat, altres noms que fa temps que juguen a primera divisió però que aquesta vegada es consolidaven sense discussió: Oques Grasses convertint cada aparició en himne, The Tyets demostrant que el mainstream en català no és una excepció sinó una realitat, i Figa Flawas recollint l’energia d’una generació que no demana permís ni explicacions.
Hi ha una cosa curiosa amb els premis: quan són honestos, expliquen més del públic que dels artistes. I aquesta edició ho ha deixat bastant clar. En categories com millor cançó o millor disc, el que s’ha premiat no és només qualitat, sinó connexió. Aquelles cançons que la gent ha fet seves, que han sonat en cotxes, en festes, en moments que no surten a cap gala però que són els que realment importen. I aquí és on la música deixa de ser indústria per tornar a ser refugi.
A l’escenari, tot això prenia cos. Joan Dausà amb aquella manera seva de fer-te sentir dins d’una pel·lícula que no sabies que era la teva, Maria Jaume flotant entre delicadesa i veritat, La Ludwig Band mantenint aquell equilibri estrany entre ironia i veritat que els fa tan difícils de copiar, i Mama Dousha trencant esquemes amb una naturalitat que desarma. No era una gala de descobriments, era una gala de confirmacions.
I enmig de tot això, hi ha discursos que no passen desapercebuts. Perquè a vegades el que es diu pesa tant com el que es canta. Sidonie, recollint el premi a millor artista de l’any per Catalan Graffiti, van fer alguna cosa més que agrair: van posar paraules a un gest. El seu primer disc íntegrament en català no és només una decisió artística, és gairebé una declaració d’amor tardana. D’aquelles que arriben quan ja no necessites demostrar res, però encara vols dir-ho tot. I això, en un escenari com aquest, té més càrrega del que sembla.
I just al costat, com si la nit jugués amb els contrastos, Manolo García recollia el premi a millor disc en llengua no catalana per Drapaires poligoneros. Sense haver fet mai un disc en català, sense necessitat de fer-lo, però amb aquella elegància de qui sap exactament quin és el seu lloc. El seu discurs no buscava encaixar, i potser per això encaixava tant. Perquè hi ha trajectòries que no necessiten adaptar-se per ser respectades, només continuar sent fidels a si mateixes.
Després hi ha els moments que no cotitzen però que es queden. Els reconeixements a Sílvia Pérez Cruz o Josep Carreras no eren només homenatges, eren ponts. Recordatoris subtils que tot això que vibra ara ve d’una història, d’una gent que va obrir camí quan no era tan fàcil, quan potser sí que calia justificar-se.
Però el més bonic no va ser només mirar enrere, sinó com es va fer. Sopa de Cabra recollint un Enderrock d’Or no sonava a premi, sonava a memòria col·lectiva. A totes aquelles cançons que no sabies que formaven part de tu fins que les tornes a escoltar. I Lax’n’Busto, celebrant quaranta anys amb aquella reunió que no és només retrobament sinó reafirmació, com dient: hi ha coses que no s’acaben, només canvien de forma.
I llavors, aquell moment que ho va parar tot. Artur Blasco, amb l’acordió i una calma que no es pot fingir. Sense pressa, sense necessitat d’impressionar. Només presència. Quan va parlar, la sala va baixar el volum intern, com si tothom entengués que allò no anava de premis sinó d’arrels. De muntanya, de memòria, de cançons que no es van escriure però que han arribat igualment fins aquí.
I de cop, tot tenia més sentit. Perquè enmig de llums, discursos i noms que pugen i baixen, hi ha una cosa que no canvia: la música quan és de veritat no necessita res més.
I quan s’apaguen els focus, quan la gent surt amb aquella barreja de cansament i eufòria, és quan arriba la veritat. Que la música catalana està en un moment expansiu, sí, però sobretot està en un moment real. Hi ha públic, hi ha escena i hi ha ganes. I això no sempre coincideix.
Potser els Premis Enderrock no són perfectes —cap història que valgui la pena ho és— però tenen alguna cosa que costa trobar: capturen el present mentre encara crema. I en un món que ho edita tot abans de sentir-ho, això, sincerament, és bastant irresistible.
